GÜATERGÜOLD 1

Al igual que en estos ultimos días, hace muchos años, concretamente en el año 1998, un temporal de frío y lluvia propició la creación de un articulo para la revista del instituto...Los encargados para llevar a cabo dicho artículo eramos Ivan Martinez y yo...

Nos plantamos delante del ordenador y fuimos incapaces de escribir nada serio.

Lo que leerás a continuación es la sarta de gilipolleces más grande que he soltado en mi vida...junto con Iván, en 2001 vio la luz el primer capítulo de la saga GÜATERGÜOLD, que fue prohibido por el profesor responsable de la revista, Alvar Banyó, pero que pudimos recuperar años después.

Nunca se publicó, es decir, que es la primera vez que sale a la luz!!!

Por cierto, está en catalán, es el idioma original en el que se escribió....no se ha traducido pq hay frases míticas!!!

Güest Stars:

Paco: Director del Instituto
Jose Luis Pacheco: Profe de Fisica & Quimica
Anna Ribas: Profe de plástica
Anna Amigó: Profe de Gimnasia

GÜATERGÜOLD 1
INUNDACIÒ

Tot va començar un dia, un d´aquells maleits matins en els que el primer que penses quan et toca el despertador es: “Cawendió, que frio hase!”, i collons, es que a part de fer un fred de tres parells de collons, estava caient aigua per tirar-se tres mesos sense regar les plantes, ¿trasvassament de l´Ebre? sa mare!! Allò era molt pitjor!, pero com que soc una persona responsable vaig decidir armar-me de valor i anar cap a l´institut. No era conscient, pero començava una aventura que cambiaria la meva vida.

Vaig arrivar, no pas sense problemes, fins al semàfor de la meridiana (que per cert, sempre he pensat que està trucat), i tot just quan hem disposava a creuar vaig sentir com una noia demanava auxili desde la porta del gimnàs de Can Dragó, vaig córrer en la seva ajuda i vaig descobrir, sorprès, que era la Leticia Sabater!, que s´havia quedat atascada amb el cotxe en meitat del carrer. Vam posar-nos els dos a “emputxar” el cotxe, pero no podiem, encara que ella insistia en fer-ho amb “muuucha maaarcha” el punyeter cotxe no es movia, quan de “repent” alguna cosa va atansar-se sobre nosaltres...era una andròmina amb dues rodes tirada per una persona, i s´escoltava una veu que cantava: “que te ví a comer, que te ví a comer, que te ví a comer, niña como tú me sigas mirando...” Era impressionant, era Manolo Escobar! Amb el seu carro, que l´havia trobat gràcies a l´ajuda de Paco Lobatón.


En Manolo es va oferir per remolcarnos, va lligar el carro al cotxe i va començar a estirar fort, pero la corda es va trencar i Manolo va caure en un bassal...no sabia nedar!! Havíem de fer alguna cosa...i de sobte, el cel va enfosquir-se, vaig pensar que algú estaria invocant el drac Xeron, (descarto aquesta idea), i del cel va apareixer una ombra que es movia molt ràpid, com si fos un meteorit, pero vaig fixar-me que tenia forma de persona.


Estàvem tots bocabadats davant d´allò, quan va intentar aterrar, va saltar cap al terra desde la “farola” a on estava pujat, va fer un salt mortal amb folre i manilles, un tirabuixò, i entre acrobàcia i acrobàcia va pendre un cafelet, quan tots pensàvem que tocaria el terra va tornar a aixecar el vol, i desde cent metres amunt va començar a fer tombarelles...per acabar estrellant-se contra un camió de “Mudanzas Trallero” que passava per allà. A tot això en Manolo continuava ofegant-se!, i el misteriós personatge caigut del cel (i mai millor dit) estava desangnant-se a la meridiana, i tanta pressió vam haber de suportar, que va ser El Fary qui vingués a rescatar-los gràcies a una trucada miraculosa de la Leticia Sabater, que estava descollonant-se davant de tots.


Jo vaig marxar d´allà, ja que era un espectacle dantesc i groller, quan vaig observar, decebut, que havia de creuar el passeig Andreu Nin, convertit, per culpa de la riada, en l´Oceà Andreu Nin. Era impressionant!, des d´on jo era vaig veure com José Manuel Parada i el pianista saltaven per sobre dels cotxes per poder creuar! La situació era desesperada, la gent ja començava a suicidar-se, començava a baixar carrer a baix aigua mesclada amb sang, cadàvers de persones, la torre de collserola, un vagó del funicular del tibidabo, també va passar David Meca, nedant riera amunt, etc.


Vaig intentar dominar la situació, pero era impossible, no arrivaria a classe!!, pero vaig pendre una decisió, hem jugaria la vida per creuar aquell maleit carrer!, així que vaig posar, amb decisió, un peu a l´aigua...i vaig haber-lo de treure, per que va passar com una bala riera a baix, l´Anna Ribas fent piragüisme i esports de risc, sense monitor, i picant-me l´ullet al passar. Vomito tot seguit.


I va ser “allavorens” quan vaig tenir el meu primer encontre amb el que posteriorment seria el meu pitjor enemic, en Pacheco, el meu malvat, cruel i molt lleig professor de física i quimica. En Pacheco estava jugant a l´escondite amb el “dire”, ja que ells tampoc no podien creuar. Aleshores va passar una cosa impresionant: En Pacheco va assasinar al director donant-li un cop de cap, que el va deixar sec. Va morir a l´acte. Pacheco va començar a riure molt fort! Havia aconseguit treure´s del damunt al seu superior! Ara podria conquerir l´institut, i desprès el món! Habia de fer alguna cosa!, cullons quin dia m´estaven donant!, vaig anar capa ell, pero una altra vegada el cel es va enfosquir! Tornava a apareixer el misteriós personatge d´avans (sabia que era ell perque portava una vena al cap, i anava coix), doncs aquest misteriós personatge va reptar a mort a Pacheco, dient que ell era el defensor de la justícia, quan de sobte va sentir-se un cop molt fort, seguit d´una explossió monumental, era l´Anna Ribas, que s´havia hostiat contra el mur de l´IES Meridiana, aprofitant aquesta interrupció vaig emportar-me a aquell home fins a un lloc segur per parlar amb ell.


El contingut de la meva conversa es privat (creieu-me, si l´expliqués més d´un imperi capitalista cauria enfonsat), només us puc dir que aquest home es feia anomenar Comandante Johnson®.
El Comandante Johnson® va tornar-se per on havia vingut, millor així, perque amb ell a l´escena es podria liar un caos molt més gran del que ja hi havia. Pacheco ja no hi era, no se cap a on havia marxat, se m´havia escapat, bé, era igual, l´important ara era arrivar a temps a classe, cosa força impossible, ja que s´havia de creuar aquella maleida riada que baixava sense parar...no sabia que fer, estava desesperat, quan de sobte va apareixer la meva salvadora! ¡¡Era l´Anna Amigó amb la seva pedazo impresionante mega super infra impresionante bicicleta pa cagarse del impacto!! Estàvem salvats!


La bicicleta de l´Anna, a part de poder volar, conté frens de titani, suspensió activa (perque si fos inactiva ho tindríem magre), direcció assistida per un assistent social, alçavidres elècrics, aire condicionat, calefacció de gas butà (el pressupost no arrivava per a més), microones, cafetera, televisió amb parabòlica, video compatible amb canal plus, i algunes foteses més que ara no recordo amb precisió, la cosa és que ens vam enlairar i vam arrivar sans i estalvis a prop de la porta de l´institut, pero de sobte...OOOH! tragèdia! La bicicleta de l´Anna va mullar-se i van oxidar-se les seves tres cuartes parts!, l´Anna va morir a l´acte d´un infart, sense donar-me temps a fer res!, no li vaig donar mes voltes i vaig empendre el camí cap a les aules.

Vaig arrivar a la porta de l´institut i era allà, era...era...

TU BÍ CONTINUI...